ENCARA NO ESTA ACABAT
UNA MICA DE PACIÈNCIA
De Pireo a Kos, diumenge 28 de setembre de 2008
Primera fase del viatge en curs, de fet vàrem sortir de casa el dimecres a la tarda, i només encara som a dues hores de vol de BCN, però ha estat molt relaxant, excepte moments d’hores extremes, en els que fèiem molt just quasi per tot.
Sortida de BCN molt puntual a les 9 passades en el ferry cap a Gènova, sopar al restaurant i descansar, arribada a Gènova a les 4 de la tarda, trajecte de 380 km entre Gènova i Venècia, poc més de 4 hores d’autopista, total que arribem al càmping de Fusina (estratègic i molt professional, malgrat el soroll ambiental, etc) i prenem el vaporetto de les 9 de la nit, això no va privar per que sopéssim a una terrassa d’uns dels infinits restaurants de la ciutat, encara vàrem tenir temps suficient per anar desprès a la Piazza S. Marco, i perdre’ns per l’infinit laberint de la ciutat fins a l’hora que el cos ens demanava anar a dormir.
No ha estat com d’altres vegades, sempre aquesta ciutat té la facultat de despertar els sentiments i aflorar-los a la pell, però aquesta vegada ha fet que recorri per les meves venes un sentiment de navegar cap a l’història. Era com si el fet d’arribar de nit, sense gaires turistes, venint d’una etapa en vaixell, i disposat a prendre un altre, era com la versió del segle XXI, dels antics mariners i viatjants venecians del renaixement.
Evident tota comparació i recerca d’una similitud es inútil, però bé, sempre s’ha de deixar lloc a la imaginació i als somnis. I tant de bo que sempre tots els viatges poguessin tenir un inici similar.
Hem travessat tot l’adriàtic, gairebé de nit, i de bon mati ja estàvem envoltats d’illes davant de la costa Albanesa i l’illa de Corfú, on hem fet una escala per desembarcar passatge (prèviament també ho hem fet a Igoumenitsa). Al final del dia, cap a les 8 del vespre arribem a Patras. Aquí la gent està acostumada a això dels ports, res de burocràcia ni papers, sortim del ferry i de seguida ens trobem de cap amb el primer peatge de “L’autopista”, peatge de 2,80 euros per una carretera d’un únic carril, en el que l’habitual és que el vehicle mes lent es situï al boral i l’altre passi sense gaires miraments. Bè se suposa que això ja és Europa i amb els cales que aniran arribant s’anirà evolucionant en aquest contrasts en un dels països que delimita el continent.
Amb la secretaria d’accent rus que portem a dintre de l’ordinador trobem sense cap problema, i desprès de 200 km justos, el càmping on ens allotjarem en la nostra curta visita a Atenes. Poc mes de 15 minuts desprès de l’entrada al càmping, ens trobem dins d’un taxi que ens ha deixat a la plaça Syntagma, en el barri de Plaka, a tocar de l’Acròpolis. Són gairebé les 12 de la nit, voltem per Plaka sense cap altre destí que veure, encara que sigui de nit, el Partenon, i al final ho aconseguim, no sense abans haver trobat un restaurant que ens han donat de sopar. Cristina gaudeix d’una daurada al grill com les d’abans, i jo tasto el pop (octopusi) com ho fan per aquí. De fet la cuina mediterrània aquí s’expressa d’una forma total, crec que no han descobert encara les racions minimalistes i les “mamas” i els cuiners grossos i grassos, son els que manen les tendències de la cuina, i la població ho celebra i ho segueix. Pot ser el resultat final, no és tenir a les llistes dels seus restaurants un munt d’estrelles Michelin, potser al final, també es un xic repetitiva, però el que si podem afirmar desprès de lo poc que hem vist, es que el tomàquet fa olor de tomàquet, igual que les olives, el pa i l’ensiam. L’oli mana per tot arreu, i la seva qualitat es molt alta. No s’han perdut, encara, les arrels tradicionals de la cuina i els gustos de sempre.
Aquest mati ens hem llevat, una mica mandrosos malgrat tots els sorolls del món que es concentraven en aquest càmping, incloses les campanes de l’església del costat que no se a quina oració cridava a quarts de 6 del mati, si el jovent encara estaven en fase de borratxera de “Ouzo”, i desprès d’ensenyar el cotxe a uns israelites encuriosits pel que es pot fer amb un tot terreny (és clar que ells ho poden fer i no han de recórrer als seus “amics” alemanys, així i tot ens han demanat la web, son educats), i d’establir conversa amb una parella alemano-asturiana, me’n adono que l’oficina que ens ha de facilitar els bitllets está tancada, bé, estava oberta de 6 a 7,30, horari que entenc que era per tocar allò, ja que el ferry marxa a les 3 de la tarda. En definitiva s’ens ha fumut en l’aire els plans de visitar l’acròpoli, i posem destí ràpid a El Pireu per tal de solucionar l’inconvenient. Efectivament l’oficina estava tancada però hi ha un altre de més moderna que soluciona la qüestió sense cap problema. Resultat, tenim tot a punt però ens sobrem dues hores abans de pujar al ferry, passejada per Pireu, mai una ciutat amb tantes possibilitats havia estat tant desaprofitada. Tanmateix es veu pobre, potser es perquè avui havia un mercat al costat de l’estació, que encara remarcava mes l’aspecte de tot deixat, brut. Discutíem si l’aspecte era més desastrós o no que Palerm. Bé, espero que a la llarga, Europa es noti en aquestes ciutats de llarga historia, que tenen un present difícil.
I ara ja, només ens esperen unes 13 hores de navegació, arribarem a una hora bastant intempestiva, però segur que només serà un esglaó més del nostre viatge. Nota curiosa, ahir cabina 503, avui 5003. Pot ser es el presagi del gran viatge que tenim per davant.
Sortida de BCN molt puntual a les 9 passades en el ferry cap a Gènova, sopar al restaurant i descansar, arribada a Gènova a les 4 de la tarda, trajecte de 380 km entre Gènova i Venècia, poc més de 4 hores d’autopista, total que arribem al càmping de Fusina (estratègic i molt professional, malgrat el soroll ambiental, etc) i prenem el vaporetto de les 9 de la nit, això no va privar per que sopéssim a una terrassa d’uns dels infinits restaurants de la ciutat, encara vàrem tenir temps suficient per anar desprès a la Piazza S. Marco, i perdre’ns per l’infinit laberint de la ciutat fins a l’hora que el cos ens demanava anar a dormir.
No ha estat com d’altres vegades, sempre aquesta ciutat té la facultat de despertar els sentiments i aflorar-los a la pell, però aquesta vegada ha fet que recorri per les meves venes un sentiment de navegar cap a l’història. Era com si el fet d’arribar de nit, sense gaires turistes, venint d’una etapa en vaixell, i disposat a prendre un altre, era com la versió del segle XXI, dels antics mariners i viatjants venecians del renaixement.
Evident tota comparació i recerca d’una similitud es inútil, però bé, sempre s’ha de deixar lloc a la imaginació i als somnis. I tant de bo que sempre tots els viatges poguessin tenir un inici similar.
Hem travessat tot l’adriàtic, gairebé de nit, i de bon mati ja estàvem envoltats d’illes davant de la costa Albanesa i l’illa de Corfú, on hem fet una escala per desembarcar passatge (prèviament també ho hem fet a Igoumenitsa). Al final del dia, cap a les 8 del vespre arribem a Patras. Aquí la gent està acostumada a això dels ports, res de burocràcia ni papers, sortim del ferry i de seguida ens trobem de cap amb el primer peatge de “L’autopista”, peatge de 2,80 euros per una carretera d’un únic carril, en el que l’habitual és que el vehicle mes lent es situï al boral i l’altre passi sense gaires miraments. Bè se suposa que això ja és Europa i amb els cales que aniran arribant s’anirà evolucionant en aquest contrasts en un dels països que delimita el continent.
Amb la secretaria d’accent rus que portem a dintre de l’ordinador trobem sense cap problema, i desprès de 200 km justos, el càmping on ens allotjarem en la nostra curta visita a Atenes. Poc mes de 15 minuts desprès de l’entrada al càmping, ens trobem dins d’un taxi que ens ha deixat a la plaça Syntagma, en el barri de Plaka, a tocar de l’Acròpolis. Són gairebé les 12 de la nit, voltem per Plaka sense cap altre destí que veure, encara que sigui de nit, el Partenon, i al final ho aconseguim, no sense abans haver trobat un restaurant que ens han donat de sopar. Cristina gaudeix d’una daurada al grill com les d’abans, i jo tasto el pop (octopusi) com ho fan per aquí. De fet la cuina mediterrània aquí s’expressa d’una forma total, crec que no han descobert encara les racions minimalistes i les “mamas” i els cuiners grossos i grassos, son els que manen les tendències de la cuina, i la població ho celebra i ho segueix. Pot ser el resultat final, no és tenir a les llistes dels seus restaurants un munt d’estrelles Michelin, potser al final, també es un xic repetitiva, però el que si podem afirmar desprès de lo poc que hem vist, es que el tomàquet fa olor de tomàquet, igual que les olives, el pa i l’ensiam. L’oli mana per tot arreu, i la seva qualitat es molt alta. No s’han perdut, encara, les arrels tradicionals de la cuina i els gustos de sempre.
Aquest mati ens hem llevat, una mica mandrosos malgrat tots els sorolls del món que es concentraven en aquest càmping, incloses les campanes de l’església del costat que no se a quina oració cridava a quarts de 6 del mati, si el jovent encara estaven en fase de borratxera de “Ouzo”, i desprès d’ensenyar el cotxe a uns israelites encuriosits pel que es pot fer amb un tot terreny (és clar que ells ho poden fer i no han de recórrer als seus “amics” alemanys, així i tot ens han demanat la web, son educats), i d’establir conversa amb una parella alemano-asturiana, me’n adono que l’oficina que ens ha de facilitar els bitllets está tancada, bé, estava oberta de 6 a 7,30, horari que entenc que era per tocar allò, ja que el ferry marxa a les 3 de la tarda. En definitiva s’ens ha fumut en l’aire els plans de visitar l’acròpoli, i posem destí ràpid a El Pireu per tal de solucionar l’inconvenient. Efectivament l’oficina estava tancada però hi ha un altre de més moderna que soluciona la qüestió sense cap problema. Resultat, tenim tot a punt però ens sobrem dues hores abans de pujar al ferry, passejada per Pireu, mai una ciutat amb tantes possibilitats havia estat tant desaprofitada. Tanmateix es veu pobre, potser es perquè avui havia un mercat al costat de l’estació, que encara remarcava mes l’aspecte de tot deixat, brut. Discutíem si l’aspecte era més desastrós o no que Palerm. Bé, espero que a la llarga, Europa es noti en aquestes ciutats de llarga historia, que tenen un present difícil.
I ara ja, només ens esperen unes 13 hores de navegació, arribarem a una hora bastant intempestiva, però segur que només serà un esglaó més del nostre viatge. Nota curiosa, ahir cabina 503, avui 5003. Pot ser es el presagi del gran viatge que tenim per davant.
Sultanhani, un poble de l’Anatolia, dimarts, 30 de setembre 2008
Ja ens trobem a Turkia, l’arribada des de Kos va ser una mica embolicada, primerament l’hora d’arribada del ferry del Pireo a Kos, les 3,30 de la matinada, de fet ja havíem dormit des de les 10 de la nit, però així i tot et quedes una mica despendolat, jo em va proposar veure la sortida del sol, i així ho vaig fer, al punt mes occidental de l’illa, on es barreja un petit port pesquer i multitud de negocis destinats als turistes, restaurants, lloguer de motos, cotxes, quads,surfs,apartaments, i algun petit hotel, tot bastant precari i als inicis.
La costa de Kos ofereix unes vistes de tots les illes i la costa Turca bastant impressionant, més que les seves platges, de sorra bastant negra i pedregosa, malgrat tot al migdia vàrem aprofitar per tal de fer un bany i menjar alguna cosa rapida, i desprès, i com que estàvem una mica inquiets, perquè en el moment de comprar els tiquets ens havíem dit que no hi havien places, i desprès que si, tot plegat una mica sospitós. I així va ser, arribem a port, on es trobava atracat el ferrry que ens tenia que portar a terres Turques. I llavors arriba la sorpresa, en comptes d’un ferry com s’entén normalment, ens trobem amb una mena de “golondrina”, com les del port de Bcn, on transporten els turistes a passar el dia des de Bodrum a Kos, l’única diferència, és que a la coberta de baix, s’accedeix amb una rampa, i una superfície permet aparcar cotxes fins a 2,05 m d’alçada, del tot insuficient pel nostre cotxe, ja vaig explicar lo de la web, internet, l’e-mail enviat, etc. No ha servit de res, però desmuntant tot el que portem al sostre, desinflant neumàtics, i penjant el cotxe per la rampa d’accés,hem pogut entrar, el capità resulta un “vivales” que per 50 euros, no ha posat cap impediment.
Bé, tot sigui per tirar endavant i poder arribar al final a Turkia, a Bodrum. Ens sorprenem de l’evolució que ha tingut en els 10 anys que fa que vàrem venir, impressionant, sobre tot si ho comparem amb la veïna i “europea” Grècia, en general tot ens sembla de nivell més evolucionat, més serveis, més neteja, el tipus i la quantitat de construccions, i no diguem les carreteres.....
La contraposició i l’excepció que confirma la regla ha estat el “camping” o indret que hi ha a les proximitats de Bodrum. Aquesta ciutat superturística no disposa de cap camping a les proximitats, però un policia de la duana ens ha indicat un lloc a la platja a uns 10 km a la carretera. No sense dificultats, l’hem trobat, i ha resultat un lloc encantador, difícilment tornarem a acampar a la sorra de la platja, i estarem sols, en un camp d’oliveres centenàries. Ara bé, com que no podia ser perfecta, no hi havia serveis de cap tipus, i el “restaurant” i l’embarcarder era tipus Mad-Max, tot destrossat, desendressat i ple de trastos arreu. En definitiva ha estat un lloc per recordar, però no sé si per recomanar.
La resta del dia, sense cap problema i de forma molt tranquil•la, hem fet 700 km. Hem deduït que avui ha d’haver estat festa, ja que no hi havia camions, i el trànsit era més aviat escàs. Però el cas és que les carreteres estan bastant ben condicionades, i el ritme que volem mantenir de 100 a 120 km/h s’aconsegueix sense cap dificultat.
El nostre primer objectiu era arribar a Konya, una ciutat amb poc més de mig milió de persones, però pel que hem vist, han fet una ciutat TOTALMENT NOVA, es quelcom espectacular, veure que del no res han fet i han sorgit multitud d’edificis, polígons industrials, oficines, i poca cosa més, això si en definitiva una nova ciutat.
Demà travessarem l’Anatòlia, sense cap objectiu prefixat ja que anem bé de temps, i buscarem no fer tants km i anar a visitar algun indret especial, pot ser la Capadòcia, ja veurem.
Som a un camping peculiar i recomanable a aquest petit poble de Sultanhani, que té una construcció singular, un Karavanserai del 1200, anys de l’època dels Seljúcides. Anem bé, això ja comença a fer olor de Ruta de caravanes. Transportarien seda i especies d’Orient?
La costa de Kos ofereix unes vistes de tots les illes i la costa Turca bastant impressionant, més que les seves platges, de sorra bastant negra i pedregosa, malgrat tot al migdia vàrem aprofitar per tal de fer un bany i menjar alguna cosa rapida, i desprès, i com que estàvem una mica inquiets, perquè en el moment de comprar els tiquets ens havíem dit que no hi havien places, i desprès que si, tot plegat una mica sospitós. I així va ser, arribem a port, on es trobava atracat el ferrry que ens tenia que portar a terres Turques. I llavors arriba la sorpresa, en comptes d’un ferry com s’entén normalment, ens trobem amb una mena de “golondrina”, com les del port de Bcn, on transporten els turistes a passar el dia des de Bodrum a Kos, l’única diferència, és que a la coberta de baix, s’accedeix amb una rampa, i una superfície permet aparcar cotxes fins a 2,05 m d’alçada, del tot insuficient pel nostre cotxe, ja vaig explicar lo de la web, internet, l’e-mail enviat, etc. No ha servit de res, però desmuntant tot el que portem al sostre, desinflant neumàtics, i penjant el cotxe per la rampa d’accés,hem pogut entrar, el capità resulta un “vivales” que per 50 euros, no ha posat cap impediment.
Bé, tot sigui per tirar endavant i poder arribar al final a Turkia, a Bodrum. Ens sorprenem de l’evolució que ha tingut en els 10 anys que fa que vàrem venir, impressionant, sobre tot si ho comparem amb la veïna i “europea” Grècia, en general tot ens sembla de nivell més evolucionat, més serveis, més neteja, el tipus i la quantitat de construccions, i no diguem les carreteres.....
La contraposició i l’excepció que confirma la regla ha estat el “camping” o indret que hi ha a les proximitats de Bodrum. Aquesta ciutat superturística no disposa de cap camping a les proximitats, però un policia de la duana ens ha indicat un lloc a la platja a uns 10 km a la carretera. No sense dificultats, l’hem trobat, i ha resultat un lloc encantador, difícilment tornarem a acampar a la sorra de la platja, i estarem sols, en un camp d’oliveres centenàries. Ara bé, com que no podia ser perfecta, no hi havia serveis de cap tipus, i el “restaurant” i l’embarcarder era tipus Mad-Max, tot destrossat, desendressat i ple de trastos arreu. En definitiva ha estat un lloc per recordar, però no sé si per recomanar.
La resta del dia, sense cap problema i de forma molt tranquil•la, hem fet 700 km. Hem deduït que avui ha d’haver estat festa, ja que no hi havia camions, i el trànsit era més aviat escàs. Però el cas és que les carreteres estan bastant ben condicionades, i el ritme que volem mantenir de 100 a 120 km/h s’aconsegueix sense cap dificultat.
El nostre primer objectiu era arribar a Konya, una ciutat amb poc més de mig milió de persones, però pel que hem vist, han fet una ciutat TOTALMENT NOVA, es quelcom espectacular, veure que del no res han fet i han sorgit multitud d’edificis, polígons industrials, oficines, i poca cosa més, això si en definitiva una nova ciutat.
Demà travessarem l’Anatòlia, sense cap objectiu prefixat ja que anem bé de temps, i buscarem no fer tants km i anar a visitar algun indret especial, pot ser la Capadòcia, ja veurem.
Som a un camping peculiar i recomanable a aquest petit poble de Sultanhani, que té una construcció singular, un Karavanserai del 1200, anys de l’època dels Seljúcides. Anem bé, això ja comença a fer olor de Ruta de caravanes. Transportarien seda i especies d’Orient?
Tabriz,(IRAN) dissabte 4 d’octubre 2008
Ja hi som a Iran, aquests últims dies han estat intensos.
El dia de sortida de Sultanhani vàrem recórrer la Capadocia inèdita pels turistes, ara bé, vàrem coincidir amb els dies finals del ramadà, i per tant festiu i crec que tota la població dels voltants es va congregar a la zona de Ilhara, i la gorga de Peristrema, deu ser alguna cosa així com la versió local de les esglésies de la Capadòcia. La veritat és que és molt recomanable, i sobretot pel paisatge i els petits poblats que condueixen a aquesta zona, el paisatge presidit per una muntanya de gairebé 4000 m d’alçada. Ens havien recomanat un càmping a Goreme, al cor de les muntanyes de les fades, amb una vista panoràmica sobre la vall, i no ens va defraudar. Ens vàrem despertar amb multitud de globus aerostàtics flotant sobre la vall i aquest escenari va contribuir a la màgia general de l’ indret.
Els dos dies següents a Turquia han estat de tràmit, de fer kilòmetres per tal d’arribar a la frontera. La primera nit l’hem passada a la ciutat de Elazig, prosperitat en plena Anatòlia. De fet ja ens pensàvem que la regió era rica pel que fa agricultura i potser mineria, però en aquesta ciutat s’ha invertit molts diners en noves construccions, i de fet ens allotgem en un nou gran hotel amb una ocupació bastant alta de gent del país, i el mateix hotel disposa annexa, d’un centre comercial amb una sala multi cinemes i supermercat, una còpia reduïda dels estàndards dels nostres moderns centres comercials. Però sobte després d’haver fet molts kilòmetres travessant camps, i veien pagesos amb tractors. Pensàvem que tot era com mes rural.
A partir de Elazig, la cosa canvia, sobretot pel que fa a la riquesa, si mes no aparent, de la gent. Suposem que es perquè aviat entrem dins de Kurdistan Turc i això fa que aquesta regió, s’hagi de sotmetre per part dels militars. Hi ha controls contínuament, a nosaltres no ens aturen. La carretera es troba en construcció en molts trams. Hi ha molts postats de controls militars, aquests amb els cascos i les armes calades, i acompanyats de tanquetes o tancs de veritat.
L’arribada al llac Van, ens ha avivat l’esperit, la presència d’un mar blau immens, coronat a la seva vesant nord per un muntanya nevada de gairebé 4000 m d’alçada. La seva falda s’estén literalment fins al mateix llac .
S’acaba la presencia del llac Van i desprès d’un impressionant port de muntanya de 2600 m d’alçada, canviem per la majestuositat del bíblic mont Ararat. No és d’estranyar que sigui la muntanya sagrada del poble kurd, ni tampoc que fos la referència bíblica perquè Noè deixes l’arca al cim, desprès d’unes pluges que devien de ser molt fortes, ja que te una alçada de més de 5000 m.
La seva presència ens acompanyarà fins ben entrats en territori Iranià.
Dormim en un camping que ens costa molt de trobar, a Dogubayazit, a uns 30 km de la frontera, no és gaire recomanable. Hi ha un autocar d’overlanders que va fins a Australia per carretera, transporta des de un avi de 72 any amb croses fins a una sevillana, que ha cridat d’alegria quan ha vist que podia parlar la seva llengua amb algú. Al matí hem estat en un altre en el que hi havia una parella de suecs ( un suec i una sueca), amb només quatre “xurumbels” rossos de 1,2,3 i potser 4 anys, no els hem emprenyat gaire, però era d’admirar, es dirigien també cap a l’Iran amb un land rover vermell, suposem que volien arribar fins a l’India, igual que uns motards alemanys que anaven amb antigues Engfield cap al país d’origen de les motos.
I avui cap allà ens hem dirigit, el mati s’ha llevat fred, molt de fred (5 graus), malgrat que el sol de seguida a temperat, i escalfa amb força.
Hem necessitat més de 2 hores per tramitar tota la documentació, la part turca ha anat força ràpida, però el problema ha estat la Iraniana. Multitud de petits traficants de camises, vestits, i multitud de minudències, han fet que, juntament amb las signatures, fotocopies de comprovació i inspeccions dels inspectors, tot s’hagi perllongat molt més del que fora necessari.
Però bé, al final hem arribat a Iran,Cristina s’ha hagut de posar el mocador al cap. A nivell de paisatge, de moment és molt similar a la regió de les proximitats del llac Van, al Kurdistan, desprès sense gaire més problema que trobar una benzinera amb gas-oil, hem arribat a Tabriz, a un dels hotels de la ciutat, un dels bons (al tanto com seran els de low cost), i desprès de colar-nos a l’autobús, de que Cristina entrés per la porta dels homes, hem visitat el centre de la ciutat i el seu basar.
A estat un bon passeig fins que hem decidit buscar un restaurant per anar a sopar. Sorpresa, en aquesta ciutat de més d’un milió d’habitants no hi ha restaurants.
De fet, ens ha sorprès que cap de les tres guies que portem, que desprès de preguntar-ho, etc, no hem obtingut cap referència on poder anar a sopar.
Al final un noi molt amable, que parlava anglès, ens ha conduit fins un taxista i li ha explicat el restaurant de les guies que tenia més possibilitats de ser-ho. A costat, entre el taxista i un altre senyor que ha pujat per fer part del trajecte (sharing taxi), però per fi han, hem aconseguit localitzar-ho, ha costat gairebé una hora i com era d’esperar, el restaurant estava tancat. Hem descendit del taxi, i hem optat per buscar caminant algun indret on poder menjar alguna cosa. Com que es tractava del barri dels pijos, no ens ha costat trobar un xiringuito que feien menjar per endur-se. Hem menjat pollastre i begut Coca-Cola, per uns moments ens hem sentit com la gent bé de la societat iraniana.
Arribem a l’hotel desprès del conseqüent tour de tornada, passeig de “Tabriz la nuit”. A l’arribada ens trobem que l’autocar dels overlanders amb els que hem compartit nit en Dogubayazit, acabaven tot just d’arribar, cares de “destroyeds” total, no m’estranya, i a mi encara em queden ganes per escriure aquestes línies.
Esperem que demà sigui un altre dia, a veure si podem aconseguir l’objectiu de banyar-nos al Mar Caspi i menjar caviar amb passaport iranià .
En algun lloca prop de Rash (Mar Caspi Iranià), 6 d’octubre
Em vaig quedar l’últim dia a Tabriz, la veritat és que és una ciutat que no deixa cap bon gust de boca, ja que tampoc te gaire a oferir, per no oferir no ho fa ni amb el gas-oil, ens va fer patir molt el trobar una estació de servei que ens volguessin donar (pel preu que fos) gas-oil, la major part dels cotxes funcionen amb benzina, i els camions sembla que tenen una mena de racionament, o d’horari limitat, no vàrem arribar a esbrinar el motiu.
De la sortida de Tabriz, vàrem abandonar les rutes principals, i ens dirigírem cap a les muntanyes, realment es descobreix que malgrat estar allunyades de les ciutats principals i fora de l’abast de les principals rutes, hi ha ciutats o pobles que poden tenir el seu atractiu, sobre tot pel que fa al paisatge, entrar a la zona de les muntanyes va ser canviar de país pel que fa a paisatge. Muntanyes altes, molt altes, s’esbrina que a l’ hivern estan totalment nevades , i pelades, no hi ha vegetació a excepció de les cotes baixes on les cabres i els xais busquen entre les pedres el seu aliment.
Pel que fa al paisatge, ens recorda les muntanyes de l’Atlas marroquí, però ara bé, la gent es totalment diferent, és un altre cultura, un altre nivell d’educació i respecte. En general la gent admira la situació de veure uns estrangers pul•lulant per les seves terres, suposo que no s’expliquen que punyetes busquem, si al nostre país, es suposa que hem de tenir de tot.
La gent és molt amable, i no s’està de demanar-nos d’ on som, d’ on venim i a on anem, queden sorpresos i tots coneixen Barcelona, evidentment pel futbol.
Entrem a unes pistes de muntanya, que ens aproparan al mar Caspi, els cims de les muntanyes depassen els 3000 m amb facilitat i hi ha trams que la pista transcorren per 2500 m. Hi ha timbes importants a un dels costats del cotxe, s’ha de conduir amb atenció, ja que molt sovint hi ha passos amb fang, no és qüestió de passar-hi hores intentant rescatar el cotxe del fang. Pel demes no suposa cap dificultat tècnica especial.
Al final d’un tram, abans de trobar-nos amb l’asfalt, ens trobem un poblet ben penjat que aquests dies espera la nova carretera que els estan construint. Estan del tot penjats, però tenen electricitat i telèfon, això dona una idea del nivell de desenvolupament del país.
Arribem a un poble bastant arreglat, Kogol, deu ser una mena de capital de comarca, es veu un bon nivell comercial. Faig cua per comprar el pa, mentre es cou, els homes fan petar la xerrada amb el forner, que allà mateix prepara la propera pastada. El pa es molt similar a la coca de pa nostre, però sense sal ni oli, i el preu es de riure, per menys de 10 cèntims d’euro compro 3 pans recent fets, i encara calents.
Arriben les 6 de la tarda i ja es va fent fosc, no hem decidit que fer i Masuleh, el poble turístic al que preteníem anar encara es troba a 50 km per una pista bastant matxacada.
Decidim parar i demanar a un senyor que ens ha saludat efusivament, si podíem acampar a casa seva, al jardí.
De forma molt entusiasta ha acceptat, ens ha regalat les nous que duia a la ma i ens ha mostrat els diferents llocs on podíem acampar. Tot un privilegi, el paratge, i la confiança que ens dona aquets gent es total. Al cap de un no res, ha vingut amb un vol ple de nous pelades i uns pans embolicats fets per la seva dona.
En un principi creiem que això es l’hospitalitat de la gent de muntanya, dels petits pobles, però mes endavant veurem que és una qualitat general de les gents de l’Iran.
A l’hora de sopar hem fet la celebració del meu aniversari, 48 tacos . Hem obert una ampolla de cava i per menjar magret d’ànec amb foie i mongetes verdes, tot molt francès, i de postres unes magdalenes a les que Cristina ha clavat els números 4 i 8. No trigarem gaire a aprofitar-les per ella.
Hem dormit amb la pau de la muntanya, ha estat una nit fresca, però una estona de calefacció ha temperat el petit volum de la tenda.
El mati es mandrós tant per nosaltres com per la gent del poble, que sembla que fins que el sol no esta ben alt, no dona permís per iniciar l’activitat.
Recollim el campament desprès d’esmorzar de pernil i pa torrat amb tomàquet, i la senyora de la casa ens convida a un “chai”, te, a la casa, molt acollidora, tota plena de catifes i sense taules ni cadires, tot a terra. Aquesta gent tenen 4 fills, tots ells, menys el petit, treballan fora, a les ciutats, sembla que es la tònica general d’aquestes contrades, canvi per una vida mes senzilla, canvien la duresa de les muntanyes, la seva pau i tranquil•litat per l’anonimat de la ciutat, això si amb un esforç menor. Aquest es el destí de totes les societats en via d’evolució.
Reprenem el camí cap a Masuleh, poble molt turístic, per turistes estrangers i del país, però agradable, de tant en tant es gratificant unir-te a l’admiració d’allò que es comú a tothom.
De Masuleh anem a visitar el Mar Caspi, passem obligatòriament per Rash, creuem la ciutat, no hi ha mes remei. No te cap valor, no obstant podem, des de el cotxe, prendre’l el pols, ja que el trànsit es molt intens. No entenem que sigui la ciutat de vacances dels iranís, els de Teheran suposo. Es troba a 30 km del mar pel que no crec que sigui l’atracció de les platges, no ho entenem, serà pel clima potser?. Anem a la platja, de fet hi dinem. Tal i com havíem suposat,les dones es banyen vestides, però al costat de les seves parelles, no hi ha separació de sexes. Si que hi ha grups de nois joves, i desprès tendes de campanya de la gent que dormiran desprès aquí, d’acampada. La platja està plena de xiringuitos, gairebé tots tancats, es època baixa?, i més a més tot està molt brut.
De la platja decidim anar fent cap a les muntanyes, demà travessarem la serralada Elburz. Tenim una track que seguirem, però es fa molt difícil seguir-la ja que hi ha moltes cruïlles i passos per zones inimaginables, camps de conreu, carrers de pobles, petits ponts...
Al final, ja s’està fent fosc i decidim cercar un lloc per acampar, no hi ha cap casa amb prou jardí com per aparcar el cotxe i muntar el campament, hi ha un riu, potser anirem a la seva bora, i al final ens apareix una d’aquelles zones de picnic com hem vist a Masuleh, i que tenen una mena de construccions de 2x2 m, coberta i amb fusta al terra, aquí es suposen que seuen i mengen.
La que hem trobat, la porta un home, la seva dona, i els seus 3 fills petits, semblen pobres, son amables. Te una barbacoa on fa pinxitos i una tetera que no para (el samovar).
Al final deduïm que és un lloc que compleix moltes funcions, la primera i que més ens sobta, és la d’acollir en un lloc relativament íntim a les parelles que van a festejar mentre sopen uns pinxos entre poema i poema, ja que aquí poca cosa més poden fer. Un altre funció, és la mateixa que tenen els nostres bars dels pobles, es reuneixen els amics i al costat d’un vas de te es deuen explicar que han fet durant el dia, i alguna cosa més, pressuposem, ja que no paren de parlar . D’altres escolten música, això si, iraniana. Per últim, la funció que més ens ha servit a nosaltres és la de donar-nos un lloc on passar la nit, amb el que es suposa certa garantia de seguretat, i més a més ens ha deixat el foc per posar la nostra barbacoa i fer uns entrecots, que ens recorden la nostra terra, igual que el vi que bevem per fer-lo passar millor.
Hi ha molta humitat, però hem comprovat que la vesant de las muntanyes Elgorz que donen al Caspi es verda, molt frondosa, a causa de l’ humitat que els proporciona el mar ( o llac salat).
En algun lloc a la bora del desert de Dasht e Kavir, 8 d’octubre de 2008
De fet fa una estona que escric, intentant posar-me al dia del meu diari.
Vàrem sortir del lloc d’acampada d’abans d’ahir, pensant que en un dia acabaríem la travessa de les muntanyes i que podríem dormir a prop de Teheran. No ha estat així, ja que aquestes muntanyes, igual que el país, son molt grans, i costa molt fer kilòmetres. Es succeeixen trams molt costeruts, de pujades i a continuació descensos que els hem de fer amb aturades ja que tinc por que els frens no responguin.
Passem varis ports de muntanya de 2800 m d’alçada, i les muntanyes de la bora superen amb molt els 3000 m. En algun cas arriben als 4000 m.
Malgrat tot, el més sorprenent es el bon estat de conservació de les carreteres i de les pistes de muntanya. Tots els pobles, encara que siguin agrupacions de cases, hem vist que disposen d’electricitat i de telèfon, segur que el servei no el dona l’estimada Endesa.
Arreu per on passem ens saluden encuriosist i sempre ens demanem de on som i a on anem.
Ens sorprèn el paisatge, malgrat que el comparem amb el de l’Atlas del Marroc.
És molt curiós que la vesant del Mar Caspi és frondosa amb una vegetació molt exuberant amb arbres de fulla caduca i sense coníferes. Ara a la tardor, hi distingim multitud de tonalitats a la muntanya, malgrat que es l’època que a ben segur regalimava menys aigua arreu.
Anem seguint la track que teníem malgrat que en molts moments se’ns fa difícil seguir-la per manca de detalls en alguns punts.
A l’hora de dinar ens aturem al descens d’un coll de 2750 m d’alçada i desprès em faig una dutxa refrescant. Acabo la dutxa pensant que per allà no apareixeria mai ningú, de cop un noi en motoreta, puja la muntanya, això si, en primera, i suposo que aturant-se de tant en tant per tal de no gripar la moto.
Durant la tarda ens convencem que serà impossible arribar a les proximitats de Teheran, i decidim buscar un lloc, tenim una track que va fins a un petit poble en el que hi ha una llac. Hi arribem i desprès de donar voltes buscant algú que se’n cuidi del lloc de picnic. No hi ha ningú, sembla un poble fantasma, deu ser un poble d’estiueig. Al final trobem una senyora a la que li demanem una mica de llenya per fer la barbacoa, i ella ens obsequia a més amb pa fet per ella mateixa. Aquest pa no ens agrada gaire, però avui hem sopat amb pa, gracies a aquesta dona.
La nit ha estat una mica bellugadissa, no teníem ningú que ens vigilés el lloc, no havíem demanat permís a ningú, desprès del crit del muetzí, els gossos es van posar a cridar molt intensament, com que és una vall molt tancada ressonava de forma fantasmagòrica, i això ho han fet diferents cops durant la nit. Estàvem al costat d’unes canyes sobre el llac, que constantment es bellugaven. Els nois joves encuriosits no varen parar de passar mentre intentàvem dormir.
El foc fet per la barbacoa i desprès la seva escalfor ens ha fet passar l’estona abans d’anar a dormir.
Al final ha passat la nit, un xic freda, però la calefacció ens ha ajudat a passar el fred.
Aquest mati el paisatge era impressionat, la llum del mati ens feia veure les coses amb un altre angle i un altre color.
Sabíem que teníem que fer uns quants kilòmetres de petites carreteres abans de sortir a la carretera de Teheran, però no ens imaginàvem que seguíem una track que ens feia passar l’últim cordo de muntanyes fins als 2500 m d’alçada a traves de pistes, això si, en molt bon estat. I ha merescut la pena fer-les, el paisatge d’aquestes muntanyes era molt diferent al d’ahir, i hem passat per un parell de pobles que mereixien un cop d’ull, pobles en els que nomes hem vist uns pocs vells, això si, amb electricitat als carrers.
Desprès de la travessa de les muntanyes hem arribat a l’autopista que condueix a Teheran, a un centener i poc més de kilòmetres.
L’entrada a Teheran ha estat triomfal, no volíem entrar, ja que no disposa de cap punt d’interès que mereixi la pena patir el transit caòtic d’un ciutat de 14 milions d’habitants. Doncs be, malgrat totes les precaucions, i buscant la “ring road”, i malgrat seguir els rètols indicant no sé que, hem anat a parar a un dels cercles interiors de la ciutat, i el problema ha estat sortir-ne el més ràpid possible. Hem preguntat, ens han indicat, però el transit ens prohibia avançar de forma raonable, i al final i mercès a l’amabilitat d’un camioner , hem tornat a sortir de la ciutat, però aquesta vegada si, prendre de forma correcta la “ring road” que de forma lenta ens ha conduit a l’autopista de Quom.
Pel camí ens hem aturat a visitar el monument, tomba o mausoleu de l’Iman Khomeini, tot un símbol d’adoració en aquest país.
Cap problema per visitar-ho, ans al contrari, sembla que la gent està contenta de que uns estrangers s’interessin pel seu guia espiritual.
Reprendre el camí ha estat una mica mes difícil, ja que ens ha vingut a veure un senyor molt amable, i que havia viscut a UK i ens ha maxacat a preguntes sobre tots els temes que si li anava acudint, també ens ha fet un ràpid glosaria sobre la vida a l’Iran i sobre l’estat de la política en el passat i actualment. No tenen excessiva informació de l’exterior i tota comunicació es molt ben valorada.
Al final hem pogut agafar l’autopista i fer el tram que ens havíem proposat, ens desviat cap a un llac salat del desert del Dasht e Kavir, i lògicament se’ns ha fet de nit, menys mal que, confiant sempre en la bondat i amabilitat d’aquestes gents, ens hem aturat en una casa que semblava un castell i molt amablement han acceptat que dormim al costat de la casa.
Es troba a tocar del desert però gracies a uns pous d’un centenar de metres de fondària, mantenen irrigades unes terres que li donen prosperitat a la família i als masovers. Pel que hem deduït, es tracta d’una casa principal, on viu la família propietària de les terres, i unes altres cases, que ens han dit que son dels “farmers”, que entenc com els masovers, però malgrat tot hem vist que ells també s’arremanguen i treballen la terra, i segur que amb les temperatures d’aquí , no ha de ser fàcils.
Estic escrivint aquestes paraules, mentre hi ha un petit núvol de terra que ho envolta tot. Continuaré un altre dia.
Esfahan, divendres, 10 d’octubre de 2008
Si, si, divendres, no sabíeu que el divendres és el dia festiu dels musulmans, ja siguin xiïtes o sunnites, doncs bé, a part d’estar un divendres a la ciutat, dona la casualitat que els comerciants dels basars han declarat un vaga de 3 dies per un impost del 2% suplementari.
Però bé, ahir va començar el dia de forma molt intensa, vàrem deixar la casa on vàrem passar la nit, i enfilarem el rumb cap al desert, al cap de mig hora ja estàvem perfilant les dunes...
I va començar l’aventura....
No és el Sàhara, i em va quedar clar nomès trepitjar la sorra, tova, molt tova, més a més anava a 3 kg de pressió cosa que va provocar que només entrar al peu d’una duna, el cotxe em digués que ni parlar-ne.
Vaig baixar pressions, i així i tot no gaudia de la situació ja que era un petit erg de dunes amb molta vegetació, per tant tampoc em suposava un al•licient prou interessant com per jugar-me el mati palejant en cas que em quedes clavat. Vaig fer un nou intent i aquesta vegada si que em vaig acabar de convèncer que el més em convenia, sobretot si no volia aguantar l’emprenyada de Cristina, era girar cua i anar a buscar la pista dura, i deixar per d’altres moments el pujar i baixar dunes, i si pot ser en companyia que t’ajudi en cas necessari.
La pista conduïa per una banda a una caravanera que marcava l’inici o el final del desert, restaurat i amb un aflorament d’aigua, és preciós, i mereix la pena la seva visita,no l’havia vist indicat enlloc, i aparentment tampoc li donen cap utilitat a l’edifici .
Un altre pista s’endinsava en un llac salat sec, es a dir en una immensa superfície extraplana de la que únicament s’extreu sal, això si, deu ser en quantitats importants ja que ens varen dir que la carretera estava a uns 60 km de la bora del llac.
Vist i visitat aquests indrets desèrtics, enfilem l’autopista cap a Esfahan, i arribem per la tarda.
La primera impressió, és d’una ciutat molt ordenada, la proba és que de seguida vàrem trobar en ple centre de la ciutat, la zona hotelera. Desprès la sensació de verdor es total, ja que els arbres son omnipresents a tots els carrers, hi ha moltíssim parcs i molt extensos. I com a ultima sensació, la neteja, sembla que hagin escombrat a cada moment.
Nomes aturar-nos davant d’un hotel, apareix un noi molt educat, es presenta com a policia turístic, i desprès d’haver preguntat per un camping, ens acompanya ell i 2 col•legues seus mes, en un cotxe, fins a un parc en el que es permet l’acampada. És en ple cor de la ciutat, i la gent te per costum anar a passar el cap de setmana a visitar la ciutat i com que no tenen prou mitjans, o be perquè els agrada, acampen en plena ciutat, i tenen al mateix temps les avantatges del picnic.
Quan arribem deurien haver com a molt una dotzena de tendes plantades, i durant la nit, segur que passava del centenar.
Ja hem trobat algú que els agradi mes el picnic que als francesos, els Iranís.
Quan tenim tot al seu lloc, deixem el cotxe a l’aparcament corresponent del parc, i amb un taxi, anem a la famosa placa de l’Eman Khomeini.
Una passada, no tinc paraules, per explicar l’espectacle que representen els milers de persones que deambulen sense destí, o bé que estenen una petita catifa sobre la gespa, ja sigui per prendre el te, o més tard anar a sopar.
Tan es així a la plaça de l’Eman, com a les bores del riu, a tots els parcs hi ha gent fent petar la xerrada en família o amb els amics, mentre tant, fan te, o la cuineta de gas o be porten l’aigua calenta en un termus. Desprès mengen dolços, i finalment sopen, les dones porten preparat de tot, inclús hem pogut veure olles de sopa i repartir-la amb un colleró. Contínuament xerren, sense parar, això si que ho hem deduït de les poques converses que hem mantingut amb gent del país.
Els nens juguen, patinen, van en bicicleta, i les pares, com els pares de tot el mon, els vigilen i els renyen . Els avis, i sobre tot les avies somriuen de veure les seves famílies unides.
Suposo que tot això sona molt bucòlic, i deu ser igual que arreu , que tothom te els seus problemes i que intenta resoldre’ls com pot, però si més no, el que si sembla, és que durant el dijous i divendres, els obliden i intenten gaudir dels bons moments . Potser no necessiten anar a la casa de cap de setmana, ni anar a cars hotels, ni fer cues a les carreteres, potser el secret de la seva “felicitat” es troba precisament en aquesta senzillesa de tot plegat, fora de la societat consumista, i del mon capitalista tal i com nosaltres l’entenem.
ESFAHAN, el nom sona mes enllà de la mitologia dels viatgers, si va ser Marco Polo, va continua Ibn Batuta, i tothom que anava cap a Orient o venia de l’Orient cap a les terres d’occident . Cruïlla de caravanes, de les que anaven i de les que venien.
La cultura que s’ha anat desenvolupant durant segles, molts segles, superposant cultures, evolucionant-los i fent en definitiva el que és actualment aquesta ciutat.
És impossible que qualsevol persona amb una mica de sensibilitat, quedi impassible al ritme d’aquesta ciutat, els carrers son jardins, inclús el transit, que com a totes les ciutats iranianes, es caòtic, aquí sembla que dona una treva, sembla una mica mes pausat i respectuós amb el seu passat.
Sobre els monuments i els basars, hi hauria molt a parlar i a ben segur que s’han escrit innombrables volums, però al final el que compte son les sensacions que tens personalment si et situes per exemple sota la cúpula de la Mesquita de l’Eman.
Sortida de Esfahan cap a Yadz, cap problema, país ple d’autopistes i per tant els més de 300 km es fan sense cap problema, només notar queh em varen detectar pel radar dues vegades, que anava a mes de 120 km/h, per ambdues vegades varen tenir l’excusa per fer petar la xerrada i parlar del Barça i de Ronaldinho, cap de les dues vegades em varen multar.
Zen o Din, diumenge, 12 d’octubre
Hem passat el dia a Yazd, una ciutat situada a la cruïlla de dos deserts, en un enclau d’un gran oasis. Ahir al vespre, quan vàrem arribar, ens va decebre una mica, ja que varem anar directament al, que es suposava que era el rovell de l’ou, i no va semblar que estava a l’alçada de les expectatives. Vàrem presenciar una mena d’espectacle o demostració en el que tradueixen com a casa de forca, és a dir, un antic gimnàs, en els que els homes s’entrenen, en el que seria actualment aeròbic, Combinen la dansa amb els exercicis de gimnàs i variant el ritme segons l’aparell que facin servir, un joc de cadenes, una mena de bolos de fusta, etc.
Va ser interessant, però, estàvem prou cansats, i ens esperava un hotel amb jardí, molt agradable. L’habitació va resultar ser una mena d’apartament i per tant ens varem preparar un banquet a base de cervesa (prohibida al país) i pernil del bo, del de les ocasions especials, sort que havíem comprat pa. Vàrem celebrar la festa a la terrassa amb la remor de l’aigua que circulava per la canal que creuava tot el jardí. Ignoràvem les converses, d’algun que altre turista que passejava pel jardí, embadalits, igual que nosaltres, de l’ambient, de la màgia de la presència del desert.
Al mati ens ha costat molt posar-nos en marxa, s’estava massa bé, i no sabíem el que ens esperava.
Ens ha rebut una ciutat plena de recons, ens hem trobat que reviu el seu passat desprès que la Unesco l’hagi reconeguda, i ha estat restaurada seguint les pautes originals de construcció, amb murs construïts amb totxanes massisses cuites, similars a la nostra obra vista, i desprès a la cara exterior tot arrebossat amb adob, similar al que fan servir al Sàhara, o que feien servir abans a les nostres construccions de tapial.
Ha resultat que cada recó de Yadz, ocultava un altre recó, i que al costat de cada mesquita, s’amagava un mausoleu, o bé, un dipòsit d’aigua, amb les seves xemeneies de ventilació característiques d’aquesta ciutat. Inclús s’arriba a atribuir una presó que diuen que va ser construïda per Alexandre El Gran, cosa totalment impossible. Al final hem desembocat, com no podia ser, al basar, l’omnipresent, però a diferencia d’altres, aquest te horari i al migdia tanca, cosa que ens ha donat peu a descansar una mica en un hotel molt famós ja que es troba en una antiga casa restaurada, on hem dinat un menjar que ens confirma en la idea que la cuina iraniana no és del nostre gust. Més endavant retirarem veles de la ciutat i ens obrirem cap a fora. Hem anat a recollir el cotxe a l’hotel i d’aquí volíem veure les torres del silenci, allà on els seguidors de Zoroastro feien “enterraments a l’aire”, un eufemisme que fan servir les guies per dir que exposaven els morts als bultons fins que aquests es menjaven la carn del cadàver. Aquesta practica va ser habitual fins als inicis dels segle XX. Ara està tot com molt deixat , s’ha reconstruït molt poca cosa i s’ha fet un nou cementiri.
Un cop satisfeta la nostra curiositat sobre l’amic Zaratrusta, posem rumb cap allà on estem ara, Zin o Din, es una Caravanera reconstruïda, amb molt de gust, s’ha de dir, i en el que passarem la nit compartint amb grups de “guiris”, sobre tot avis, que no se com punyetes, s’ho faran per dormir a terra.
La restauració de l’edifici es molt real, adaptant-se al confort actual, però si més no, un es pot fer a l’idea de com funcionava una caravanera pel que fa a dimensions i distribució.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)