Ja hi som a Iran, aquests últims dies han estat intensos.
El dia de sortida de Sultanhani vàrem recórrer la Capadocia inèdita pels turistes, ara bé, vàrem coincidir amb els dies finals del ramadà, i per tant festiu i crec que tota la població dels voltants es va congregar a la zona de Ilhara, i la gorga de Peristrema, deu ser alguna cosa així com la versió local de les esglésies de la Capadòcia. La veritat és que és molt recomanable, i sobretot pel paisatge i els petits poblats que condueixen a aquesta zona, el paisatge presidit per una muntanya de gairebé 4000 m d’alçada. Ens havien recomanat un càmping a Goreme, al cor de les muntanyes de les fades, amb una vista panoràmica sobre la vall, i no ens va defraudar. Ens vàrem despertar amb multitud de globus aerostàtics flotant sobre la vall i aquest escenari va contribuir a la màgia general de l’ indret.
Els dos dies següents a Turquia han estat de tràmit, de fer kilòmetres per tal d’arribar a la frontera. La primera nit l’hem passada a la ciutat de Elazig, prosperitat en plena Anatòlia. De fet ja ens pensàvem que la regió era rica pel que fa agricultura i potser mineria, però en aquesta ciutat s’ha invertit molts diners en noves construccions, i de fet ens allotgem en un nou gran hotel amb una ocupació bastant alta de gent del país, i el mateix hotel disposa annexa, d’un centre comercial amb una sala multi cinemes i supermercat, una còpia reduïda dels estàndards dels nostres moderns centres comercials. Però sobte després d’haver fet molts kilòmetres travessant camps, i veien pagesos amb tractors. Pensàvem que tot era com mes rural.
A partir de Elazig, la cosa canvia, sobretot pel que fa a la riquesa, si mes no aparent, de la gent. Suposem que es perquè aviat entrem dins de Kurdistan Turc i això fa que aquesta regió, s’hagi de sotmetre per part dels militars. Hi ha controls contínuament, a nosaltres no ens aturen. La carretera es troba en construcció en molts trams. Hi ha molts postats de controls militars, aquests amb els cascos i les armes calades, i acompanyats de tanquetes o tancs de veritat.
L’arribada al llac Van, ens ha avivat l’esperit, la presència d’un mar blau immens, coronat a la seva vesant nord per un muntanya nevada de gairebé 4000 m d’alçada. La seva falda s’estén literalment fins al mateix llac .
S’acaba la presencia del llac Van i desprès d’un impressionant port de muntanya de 2600 m d’alçada, canviem per la majestuositat del bíblic mont Ararat. No és d’estranyar que sigui la muntanya sagrada del poble kurd, ni tampoc que fos la referència bíblica perquè Noè deixes l’arca al cim, desprès d’unes pluges que devien de ser molt fortes, ja que te una alçada de més de 5000 m.
La seva presència ens acompanyarà fins ben entrats en territori Iranià.
Dormim en un camping que ens costa molt de trobar, a Dogubayazit, a uns 30 km de la frontera, no és gaire recomanable. Hi ha un autocar d’overlanders que va fins a Australia per carretera, transporta des de un avi de 72 any amb croses fins a una sevillana, que ha cridat d’alegria quan ha vist que podia parlar la seva llengua amb algú. Al matí hem estat en un altre en el que hi havia una parella de suecs ( un suec i una sueca), amb només quatre “xurumbels” rossos de 1,2,3 i potser 4 anys, no els hem emprenyat gaire, però era d’admirar, es dirigien també cap a l’Iran amb un land rover vermell, suposem que volien arribar fins a l’India, igual que uns motards alemanys que anaven amb antigues Engfield cap al país d’origen de les motos.
I avui cap allà ens hem dirigit, el mati s’ha llevat fred, molt de fred (5 graus), malgrat que el sol de seguida a temperat, i escalfa amb força.
Hem necessitat més de 2 hores per tramitar tota la documentació, la part turca ha anat força ràpida, però el problema ha estat la Iraniana. Multitud de petits traficants de camises, vestits, i multitud de minudències, han fet que, juntament amb las signatures, fotocopies de comprovació i inspeccions dels inspectors, tot s’hagi perllongat molt més del que fora necessari.
Però bé, al final hem arribat a Iran,Cristina s’ha hagut de posar el mocador al cap. A nivell de paisatge, de moment és molt similar a la regió de les proximitats del llac Van, al Kurdistan, desprès sense gaire més problema que trobar una benzinera amb gas-oil, hem arribat a Tabriz, a un dels hotels de la ciutat, un dels bons (al tanto com seran els de low cost), i desprès de colar-nos a l’autobús, de que Cristina entrés per la porta dels homes, hem visitat el centre de la ciutat i el seu basar.
A estat un bon passeig fins que hem decidit buscar un restaurant per anar a sopar. Sorpresa, en aquesta ciutat de més d’un milió d’habitants no hi ha restaurants.
De fet, ens ha sorprès que cap de les tres guies que portem, que desprès de preguntar-ho, etc, no hem obtingut cap referència on poder anar a sopar.
Al final un noi molt amable, que parlava anglès, ens ha conduit fins un taxista i li ha explicat el restaurant de les guies que tenia més possibilitats de ser-ho. A costat, entre el taxista i un altre senyor que ha pujat per fer part del trajecte (sharing taxi), però per fi han, hem aconseguit localitzar-ho, ha costat gairebé una hora i com era d’esperar, el restaurant estava tancat. Hem descendit del taxi, i hem optat per buscar caminant algun indret on poder menjar alguna cosa. Com que es tractava del barri dels pijos, no ens ha costat trobar un xiringuito que feien menjar per endur-se. Hem menjat pollastre i begut Coca-Cola, per uns moments ens hem sentit com la gent bé de la societat iraniana.
Arribem a l’hotel desprès del conseqüent tour de tornada, passeig de “Tabriz la nuit”. A l’arribada ens trobem que l’autocar dels overlanders amb els que hem compartit nit en Dogubayazit, acabaven tot just d’arribar, cares de “destroyeds” total, no m’estranya, i a mi encara em queden ganes per escriure aquestes línies.
Esperem que demà sigui un altre dia, a veure si podem aconseguir l’objectiu de banyar-nos al Mar Caspi i menjar caviar amb passaport iranià .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada