Em vaig quedar l’últim dia a Tabriz, la veritat és que és una ciutat que no deixa cap bon gust de boca, ja que tampoc te gaire a oferir, per no oferir no ho fa ni amb el gas-oil, ens va fer patir molt el trobar una estació de servei que ens volguessin donar (pel preu que fos) gas-oil, la major part dels cotxes funcionen amb benzina, i els camions sembla que tenen una mena de racionament, o d’horari limitat, no vàrem arribar a esbrinar el motiu.
De la sortida de Tabriz, vàrem abandonar les rutes principals, i ens dirigírem cap a les muntanyes, realment es descobreix que malgrat estar allunyades de les ciutats principals i fora de l’abast de les principals rutes, hi ha ciutats o pobles que poden tenir el seu atractiu, sobre tot pel que fa al paisatge, entrar a la zona de les muntanyes va ser canviar de país pel que fa a paisatge. Muntanyes altes, molt altes, s’esbrina que a l’ hivern estan totalment nevades , i pelades, no hi ha vegetació a excepció de les cotes baixes on les cabres i els xais busquen entre les pedres el seu aliment.
Pel que fa al paisatge, ens recorda les muntanyes de l’Atlas marroquí, però ara bé, la gent es totalment diferent, és un altre cultura, un altre nivell d’educació i respecte. En general la gent admira la situació de veure uns estrangers pul•lulant per les seves terres, suposo que no s’expliquen que punyetes busquem, si al nostre país, es suposa que hem de tenir de tot.
La gent és molt amable, i no s’està de demanar-nos d’ on som, d’ on venim i a on anem, queden sorpresos i tots coneixen Barcelona, evidentment pel futbol.
Entrem a unes pistes de muntanya, que ens aproparan al mar Caspi, els cims de les muntanyes depassen els 3000 m amb facilitat i hi ha trams que la pista transcorren per 2500 m. Hi ha timbes importants a un dels costats del cotxe, s’ha de conduir amb atenció, ja que molt sovint hi ha passos amb fang, no és qüestió de passar-hi hores intentant rescatar el cotxe del fang. Pel demes no suposa cap dificultat tècnica especial.
Al final d’un tram, abans de trobar-nos amb l’asfalt, ens trobem un poblet ben penjat que aquests dies espera la nova carretera que els estan construint. Estan del tot penjats, però tenen electricitat i telèfon, això dona una idea del nivell de desenvolupament del país.
Arribem a un poble bastant arreglat, Kogol, deu ser una mena de capital de comarca, es veu un bon nivell comercial. Faig cua per comprar el pa, mentre es cou, els homes fan petar la xerrada amb el forner, que allà mateix prepara la propera pastada. El pa es molt similar a la coca de pa nostre, però sense sal ni oli, i el preu es de riure, per menys de 10 cèntims d’euro compro 3 pans recent fets, i encara calents.
Arriben les 6 de la tarda i ja es va fent fosc, no hem decidit que fer i Masuleh, el poble turístic al que preteníem anar encara es troba a 50 km per una pista bastant matxacada.
Decidim parar i demanar a un senyor que ens ha saludat efusivament, si podíem acampar a casa seva, al jardí.
De forma molt entusiasta ha acceptat, ens ha regalat les nous que duia a la ma i ens ha mostrat els diferents llocs on podíem acampar. Tot un privilegi, el paratge, i la confiança que ens dona aquets gent es total. Al cap de un no res, ha vingut amb un vol ple de nous pelades i uns pans embolicats fets per la seva dona.
En un principi creiem que això es l’hospitalitat de la gent de muntanya, dels petits pobles, però mes endavant veurem que és una qualitat general de les gents de l’Iran.
A l’hora de sopar hem fet la celebració del meu aniversari, 48 tacos . Hem obert una ampolla de cava i per menjar magret d’ànec amb foie i mongetes verdes, tot molt francès, i de postres unes magdalenes a les que Cristina ha clavat els números 4 i 8. No trigarem gaire a aprofitar-les per ella.
Hem dormit amb la pau de la muntanya, ha estat una nit fresca, però una estona de calefacció ha temperat el petit volum de la tenda.
El mati es mandrós tant per nosaltres com per la gent del poble, que sembla que fins que el sol no esta ben alt, no dona permís per iniciar l’activitat.
Recollim el campament desprès d’esmorzar de pernil i pa torrat amb tomàquet, i la senyora de la casa ens convida a un “chai”, te, a la casa, molt acollidora, tota plena de catifes i sense taules ni cadires, tot a terra. Aquesta gent tenen 4 fills, tots ells, menys el petit, treballan fora, a les ciutats, sembla que es la tònica general d’aquestes contrades, canvi per una vida mes senzilla, canvien la duresa de les muntanyes, la seva pau i tranquil•litat per l’anonimat de la ciutat, això si amb un esforç menor. Aquest es el destí de totes les societats en via d’evolució.
Reprenem el camí cap a Masuleh, poble molt turístic, per turistes estrangers i del país, però agradable, de tant en tant es gratificant unir-te a l’admiració d’allò que es comú a tothom.
De Masuleh anem a visitar el Mar Caspi, passem obligatòriament per Rash, creuem la ciutat, no hi ha mes remei. No te cap valor, no obstant podem, des de el cotxe, prendre’l el pols, ja que el trànsit es molt intens. No entenem que sigui la ciutat de vacances dels iranís, els de Teheran suposo. Es troba a 30 km del mar pel que no crec que sigui l’atracció de les platges, no ho entenem, serà pel clima potser?. Anem a la platja, de fet hi dinem. Tal i com havíem suposat,les dones es banyen vestides, però al costat de les seves parelles, no hi ha separació de sexes. Si que hi ha grups de nois joves, i desprès tendes de campanya de la gent que dormiran desprès aquí, d’acampada. La platja està plena de xiringuitos, gairebé tots tancats, es època baixa?, i més a més tot està molt brut.
De la platja decidim anar fent cap a les muntanyes, demà travessarem la serralada Elburz. Tenim una track que seguirem, però es fa molt difícil seguir-la ja que hi ha moltes cruïlles i passos per zones inimaginables, camps de conreu, carrers de pobles, petits ponts...
Al final, ja s’està fent fosc i decidim cercar un lloc per acampar, no hi ha cap casa amb prou jardí com per aparcar el cotxe i muntar el campament, hi ha un riu, potser anirem a la seva bora, i al final ens apareix una d’aquelles zones de picnic com hem vist a Masuleh, i que tenen una mena de construccions de 2x2 m, coberta i amb fusta al terra, aquí es suposen que seuen i mengen.
La que hem trobat, la porta un home, la seva dona, i els seus 3 fills petits, semblen pobres, son amables. Te una barbacoa on fa pinxitos i una tetera que no para (el samovar).
Al final deduïm que és un lloc que compleix moltes funcions, la primera i que més ens sobta, és la d’acollir en un lloc relativament íntim a les parelles que van a festejar mentre sopen uns pinxos entre poema i poema, ja que aquí poca cosa més poden fer. Un altre funció, és la mateixa que tenen els nostres bars dels pobles, es reuneixen els amics i al costat d’un vas de te es deuen explicar que han fet durant el dia, i alguna cosa més, pressuposem, ja que no paren de parlar . D’altres escolten música, això si, iraniana. Per últim, la funció que més ens ha servit a nosaltres és la de donar-nos un lloc on passar la nit, amb el que es suposa certa garantia de seguretat, i més a més ens ha deixat el foc per posar la nostra barbacoa i fer uns entrecots, que ens recorden la nostra terra, igual que el vi que bevem per fer-lo passar millor.
Hi ha molta humitat, però hem comprovat que la vesant de las muntanyes Elgorz que donen al Caspi es verda, molt frondosa, a causa de l’ humitat que els proporciona el mar ( o llac salat).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada