De fet fa una estona que escric, intentant posar-me al dia del meu diari.
Vàrem sortir del lloc d’acampada d’abans d’ahir, pensant que en un dia acabaríem la travessa de les muntanyes i que podríem dormir a prop de Teheran. No ha estat així, ja que aquestes muntanyes, igual que el país, son molt grans, i costa molt fer kilòmetres. Es succeeixen trams molt costeruts, de pujades i a continuació descensos que els hem de fer amb aturades ja que tinc por que els frens no responguin.
Passem varis ports de muntanya de 2800 m d’alçada, i les muntanyes de la bora superen amb molt els 3000 m. En algun cas arriben als 4000 m.
Malgrat tot, el més sorprenent es el bon estat de conservació de les carreteres i de les pistes de muntanya. Tots els pobles, encara que siguin agrupacions de cases, hem vist que disposen d’electricitat i de telèfon, segur que el servei no el dona l’estimada Endesa.
Arreu per on passem ens saluden encuriosist i sempre ens demanem de on som i a on anem.
Ens sorprèn el paisatge, malgrat que el comparem amb el de l’Atlas del Marroc.
És molt curiós que la vesant del Mar Caspi és frondosa amb una vegetació molt exuberant amb arbres de fulla caduca i sense coníferes. Ara a la tardor, hi distingim multitud de tonalitats a la muntanya, malgrat que es l’època que a ben segur regalimava menys aigua arreu.
Anem seguint la track que teníem malgrat que en molts moments se’ns fa difícil seguir-la per manca de detalls en alguns punts.
A l’hora de dinar ens aturem al descens d’un coll de 2750 m d’alçada i desprès em faig una dutxa refrescant. Acabo la dutxa pensant que per allà no apareixeria mai ningú, de cop un noi en motoreta, puja la muntanya, això si, en primera, i suposo que aturant-se de tant en tant per tal de no gripar la moto.
Durant la tarda ens convencem que serà impossible arribar a les proximitats de Teheran, i decidim buscar un lloc, tenim una track que va fins a un petit poble en el que hi ha una llac. Hi arribem i desprès de donar voltes buscant algú que se’n cuidi del lloc de picnic. No hi ha ningú, sembla un poble fantasma, deu ser un poble d’estiueig. Al final trobem una senyora a la que li demanem una mica de llenya per fer la barbacoa, i ella ens obsequia a més amb pa fet per ella mateixa. Aquest pa no ens agrada gaire, però avui hem sopat amb pa, gracies a aquesta dona.
La nit ha estat una mica bellugadissa, no teníem ningú que ens vigilés el lloc, no havíem demanat permís a ningú, desprès del crit del muetzí, els gossos es van posar a cridar molt intensament, com que és una vall molt tancada ressonava de forma fantasmagòrica, i això ho han fet diferents cops durant la nit. Estàvem al costat d’unes canyes sobre el llac, que constantment es bellugaven. Els nois joves encuriosits no varen parar de passar mentre intentàvem dormir.
El foc fet per la barbacoa i desprès la seva escalfor ens ha fet passar l’estona abans d’anar a dormir.
Al final ha passat la nit, un xic freda, però la calefacció ens ha ajudat a passar el fred.
Aquest mati el paisatge era impressionat, la llum del mati ens feia veure les coses amb un altre angle i un altre color.
Sabíem que teníem que fer uns quants kilòmetres de petites carreteres abans de sortir a la carretera de Teheran, però no ens imaginàvem que seguíem una track que ens feia passar l’últim cordo de muntanyes fins als 2500 m d’alçada a traves de pistes, això si, en molt bon estat. I ha merescut la pena fer-les, el paisatge d’aquestes muntanyes era molt diferent al d’ahir, i hem passat per un parell de pobles que mereixien un cop d’ull, pobles en els que nomes hem vist uns pocs vells, això si, amb electricitat als carrers.
Desprès de la travessa de les muntanyes hem arribat a l’autopista que condueix a Teheran, a un centener i poc més de kilòmetres.
L’entrada a Teheran ha estat triomfal, no volíem entrar, ja que no disposa de cap punt d’interès que mereixi la pena patir el transit caòtic d’un ciutat de 14 milions d’habitants. Doncs be, malgrat totes les precaucions, i buscant la “ring road”, i malgrat seguir els rètols indicant no sé que, hem anat a parar a un dels cercles interiors de la ciutat, i el problema ha estat sortir-ne el més ràpid possible. Hem preguntat, ens han indicat, però el transit ens prohibia avançar de forma raonable, i al final i mercès a l’amabilitat d’un camioner , hem tornat a sortir de la ciutat, però aquesta vegada si, prendre de forma correcta la “ring road” que de forma lenta ens ha conduit a l’autopista de Quom.
Pel camí ens hem aturat a visitar el monument, tomba o mausoleu de l’Iman Khomeini, tot un símbol d’adoració en aquest país.
Cap problema per visitar-ho, ans al contrari, sembla que la gent està contenta de que uns estrangers s’interessin pel seu guia espiritual.
Reprendre el camí ha estat una mica mes difícil, ja que ens ha vingut a veure un senyor molt amable, i que havia viscut a UK i ens ha maxacat a preguntes sobre tots els temes que si li anava acudint, també ens ha fet un ràpid glosaria sobre la vida a l’Iran i sobre l’estat de la política en el passat i actualment. No tenen excessiva informació de l’exterior i tota comunicació es molt ben valorada.
Al final hem pogut agafar l’autopista i fer el tram que ens havíem proposat, ens desviat cap a un llac salat del desert del Dasht e Kavir, i lògicament se’ns ha fet de nit, menys mal que, confiant sempre en la bondat i amabilitat d’aquestes gents, ens hem aturat en una casa que semblava un castell i molt amablement han acceptat que dormim al costat de la casa.
Es troba a tocar del desert però gracies a uns pous d’un centenar de metres de fondària, mantenen irrigades unes terres que li donen prosperitat a la família i als masovers. Pel que hem deduït, es tracta d’una casa principal, on viu la família propietària de les terres, i unes altres cases, que ens han dit que son dels “farmers”, que entenc com els masovers, però malgrat tot hem vist que ells també s’arremanguen i treballen la terra, i segur que amb les temperatures d’aquí , no ha de ser fàcils.
Estic escrivint aquestes paraules, mentre hi ha un petit núvol de terra que ho envolta tot. Continuaré un altre dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada