Si, si, divendres, no sabíeu que el divendres és el dia festiu dels musulmans, ja siguin xiïtes o sunnites, doncs bé, a part d’estar un divendres a la ciutat, dona la casualitat que els comerciants dels basars han declarat un vaga de 3 dies per un impost del 2% suplementari.
Però bé, ahir va començar el dia de forma molt intensa, vàrem deixar la casa on vàrem passar la nit, i enfilarem el rumb cap al desert, al cap de mig hora ja estàvem perfilant les dunes...
I va començar l’aventura....
No és el Sàhara, i em va quedar clar nomès trepitjar la sorra, tova, molt tova, més a més anava a 3 kg de pressió cosa que va provocar que només entrar al peu d’una duna, el cotxe em digués que ni parlar-ne.
Vaig baixar pressions, i així i tot no gaudia de la situació ja que era un petit erg de dunes amb molta vegetació, per tant tampoc em suposava un al•licient prou interessant com per jugar-me el mati palejant en cas que em quedes clavat. Vaig fer un nou intent i aquesta vegada si que em vaig acabar de convèncer que el més em convenia, sobretot si no volia aguantar l’emprenyada de Cristina, era girar cua i anar a buscar la pista dura, i deixar per d’altres moments el pujar i baixar dunes, i si pot ser en companyia que t’ajudi en cas necessari.
La pista conduïa per una banda a una caravanera que marcava l’inici o el final del desert, restaurat i amb un aflorament d’aigua, és preciós, i mereix la pena la seva visita,no l’havia vist indicat enlloc, i aparentment tampoc li donen cap utilitat a l’edifici .
Un altre pista s’endinsava en un llac salat sec, es a dir en una immensa superfície extraplana de la que únicament s’extreu sal, això si, deu ser en quantitats importants ja que ens varen dir que la carretera estava a uns 60 km de la bora del llac.
Vist i visitat aquests indrets desèrtics, enfilem l’autopista cap a Esfahan, i arribem per la tarda.
La primera impressió, és d’una ciutat molt ordenada, la proba és que de seguida vàrem trobar en ple centre de la ciutat, la zona hotelera. Desprès la sensació de verdor es total, ja que els arbres son omnipresents a tots els carrers, hi ha moltíssim parcs i molt extensos. I com a ultima sensació, la neteja, sembla que hagin escombrat a cada moment.
Nomes aturar-nos davant d’un hotel, apareix un noi molt educat, es presenta com a policia turístic, i desprès d’haver preguntat per un camping, ens acompanya ell i 2 col•legues seus mes, en un cotxe, fins a un parc en el que es permet l’acampada. És en ple cor de la ciutat, i la gent te per costum anar a passar el cap de setmana a visitar la ciutat i com que no tenen prou mitjans, o be perquè els agrada, acampen en plena ciutat, i tenen al mateix temps les avantatges del picnic.
Quan arribem deurien haver com a molt una dotzena de tendes plantades, i durant la nit, segur que passava del centenar.
Ja hem trobat algú que els agradi mes el picnic que als francesos, els Iranís.
Quan tenim tot al seu lloc, deixem el cotxe a l’aparcament corresponent del parc, i amb un taxi, anem a la famosa placa de l’Eman Khomeini.
Una passada, no tinc paraules, per explicar l’espectacle que representen els milers de persones que deambulen sense destí, o bé que estenen una petita catifa sobre la gespa, ja sigui per prendre el te, o més tard anar a sopar.
Tan es així a la plaça de l’Eman, com a les bores del riu, a tots els parcs hi ha gent fent petar la xerrada en família o amb els amics, mentre tant, fan te, o la cuineta de gas o be porten l’aigua calenta en un termus. Desprès mengen dolços, i finalment sopen, les dones porten preparat de tot, inclús hem pogut veure olles de sopa i repartir-la amb un colleró. Contínuament xerren, sense parar, això si que ho hem deduït de les poques converses que hem mantingut amb gent del país.
Els nens juguen, patinen, van en bicicleta, i les pares, com els pares de tot el mon, els vigilen i els renyen . Els avis, i sobre tot les avies somriuen de veure les seves famílies unides.
Suposo que tot això sona molt bucòlic, i deu ser igual que arreu , que tothom te els seus problemes i que intenta resoldre’ls com pot, però si més no, el que si sembla, és que durant el dijous i divendres, els obliden i intenten gaudir dels bons moments . Potser no necessiten anar a la casa de cap de setmana, ni anar a cars hotels, ni fer cues a les carreteres, potser el secret de la seva “felicitat” es troba precisament en aquesta senzillesa de tot plegat, fora de la societat consumista, i del mon capitalista tal i com nosaltres l’entenem.
ESFAHAN, el nom sona mes enllà de la mitologia dels viatgers, si va ser Marco Polo, va continua Ibn Batuta, i tothom que anava cap a Orient o venia de l’Orient cap a les terres d’occident . Cruïlla de caravanes, de les que anaven i de les que venien.
La cultura que s’ha anat desenvolupant durant segles, molts segles, superposant cultures, evolucionant-los i fent en definitiva el que és actualment aquesta ciutat.
És impossible que qualsevol persona amb una mica de sensibilitat, quedi impassible al ritme d’aquesta ciutat, els carrers son jardins, inclús el transit, que com a totes les ciutats iranianes, es caòtic, aquí sembla que dona una treva, sembla una mica mes pausat i respectuós amb el seu passat.
Sobre els monuments i els basars, hi hauria molt a parlar i a ben segur que s’han escrit innombrables volums, però al final el que compte son les sensacions que tens personalment si et situes per exemple sota la cúpula de la Mesquita de l’Eman.
Sortida de Esfahan cap a Yadz, cap problema, país ple d’autopistes i per tant els més de 300 km es fan sense cap problema, només notar queh em varen detectar pel radar dues vegades, que anava a mes de 120 km/h, per ambdues vegades varen tenir l’excusa per fer petar la xerrada i parlar del Barça i de Ronaldinho, cap de les dues vegades em varen multar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada