Hem passat el dia a Yazd, una ciutat situada a la cruïlla de dos deserts, en un enclau d’un gran oasis. Ahir al vespre, quan vàrem arribar, ens va decebre una mica, ja que varem anar directament al, que es suposava que era el rovell de l’ou, i no va semblar que estava a l’alçada de les expectatives. Vàrem presenciar una mena d’espectacle o demostració en el que tradueixen com a casa de forca, és a dir, un antic gimnàs, en els que els homes s’entrenen, en el que seria actualment aeròbic, Combinen la dansa amb els exercicis de gimnàs i variant el ritme segons l’aparell que facin servir, un joc de cadenes, una mena de bolos de fusta, etc.
Va ser interessant, però, estàvem prou cansats, i ens esperava un hotel amb jardí, molt agradable. L’habitació va resultar ser una mena d’apartament i per tant ens varem preparar un banquet a base de cervesa (prohibida al país) i pernil del bo, del de les ocasions especials, sort que havíem comprat pa. Vàrem celebrar la festa a la terrassa amb la remor de l’aigua que circulava per la canal que creuava tot el jardí. Ignoràvem les converses, d’algun que altre turista que passejava pel jardí, embadalits, igual que nosaltres, de l’ambient, de la màgia de la presència del desert.
Al mati ens ha costat molt posar-nos en marxa, s’estava massa bé, i no sabíem el que ens esperava.
Ens ha rebut una ciutat plena de recons, ens hem trobat que reviu el seu passat desprès que la Unesco l’hagi reconeguda, i ha estat restaurada seguint les pautes originals de construcció, amb murs construïts amb totxanes massisses cuites, similars a la nostra obra vista, i desprès a la cara exterior tot arrebossat amb adob, similar al que fan servir al Sàhara, o que feien servir abans a les nostres construccions de tapial.
Ha resultat que cada recó de Yadz, ocultava un altre recó, i que al costat de cada mesquita, s’amagava un mausoleu, o bé, un dipòsit d’aigua, amb les seves xemeneies de ventilació característiques d’aquesta ciutat. Inclús s’arriba a atribuir una presó que diuen que va ser construïda per Alexandre El Gran, cosa totalment impossible. Al final hem desembocat, com no podia ser, al basar, l’omnipresent, però a diferencia d’altres, aquest te horari i al migdia tanca, cosa que ens ha donat peu a descansar una mica en un hotel molt famós ja que es troba en una antiga casa restaurada, on hem dinat un menjar que ens confirma en la idea que la cuina iraniana no és del nostre gust. Més endavant retirarem veles de la ciutat i ens obrirem cap a fora. Hem anat a recollir el cotxe a l’hotel i d’aquí volíem veure les torres del silenci, allà on els seguidors de Zoroastro feien “enterraments a l’aire”, un eufemisme que fan servir les guies per dir que exposaven els morts als bultons fins que aquests es menjaven la carn del cadàver. Aquesta practica va ser habitual fins als inicis dels segle XX. Ara està tot com molt deixat , s’ha reconstruït molt poca cosa i s’ha fet un nou cementiri.
Un cop satisfeta la nostra curiositat sobre l’amic Zaratrusta, posem rumb cap allà on estem ara, Zin o Din, es una Caravanera reconstruïda, amb molt de gust, s’ha de dir, i en el que passarem la nit compartint amb grups de “guiris”, sobre tot avis, que no se com punyetes, s’ho faran per dormir a terra.
La restauració de l’edifici es molt real, adaptant-se al confort actual, però si més no, un es pot fer a l’idea de com funcionava una caravanera pel que fa a dimensions i distribució.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada