De Pireo a Kos, diumenge 28 de setembre de 2008

Primera fase del viatge en curs, de fet vàrem sortir de casa el dimecres a la tarda, i només encara som a dues hores de vol de BCN, però ha estat molt relaxant, excepte moments d’hores extremes, en els que fèiem molt just quasi per tot.

Sortida de BCN molt puntual a les 9 passades en el ferry cap a Gènova, sopar al restaurant i descansar, arribada a Gènova a les 4 de la tarda, trajecte de 380 km entre Gènova i Venècia, poc més de 4 hores d’autopista, total que arribem al càmping de Fusina (estratègic i molt professional, malgrat el soroll ambiental, etc) i prenem el vaporetto de les 9 de la nit, això no va privar per que sopéssim a una terrassa d’uns dels infinits restaurants de la ciutat, encara vàrem tenir temps suficient per anar desprès a la Piazza S. Marco, i perdre’ns per l’infinit laberint de la ciutat fins a l’hora que el cos ens demanava anar a dormir.

No ha estat com d’altres vegades, sempre aquesta ciutat té la facultat de despertar els sentiments i aflorar-los a la pell, però aquesta vegada ha fet que recorri per les meves venes un sentiment de navegar cap a l’història. Era com si el fet d’arribar de nit, sense gaires turistes, venint d’una etapa en vaixell, i disposat a prendre un altre, era com la versió del segle XXI, dels antics mariners i viatjants venecians del renaixement.

Evident tota comparació i recerca d’una similitud es inútil, però bé, sempre s’ha de deixar lloc a la imaginació i als somnis. I tant de bo que sempre tots els viatges poguessin tenir un inici similar.

Hem travessat tot l’adriàtic, gairebé de nit, i de bon mati ja estàvem envoltats d’illes davant de la costa Albanesa i l’illa de Corfú, on hem fet una escala per desembarcar passatge (prèviament també ho hem fet a Igoumenitsa). Al final del dia, cap a les 8 del vespre arribem a Patras. Aquí la gent està acostumada a això dels ports, res de burocràcia ni papers, sortim del ferry i de seguida ens trobem de cap amb el primer peatge de “L’autopista”, peatge de 2,80 euros per una carretera d’un únic carril, en el que l’habitual és que el vehicle mes lent es situï al boral i l’altre passi sense gaires miraments. Bè se suposa que això ja és Europa i amb els cales que aniran arribant s’anirà evolucionant en aquest contrasts en un dels països que delimita el continent.

Amb la secretaria d’accent rus que portem a dintre de l’ordinador trobem sense cap problema, i desprès de 200 km justos, el càmping on ens allotjarem en la nostra curta visita a Atenes. Poc mes de 15 minuts desprès de l’entrada al càmping, ens trobem dins d’un taxi que ens ha deixat a la plaça Syntagma, en el barri de Plaka, a tocar de l’Acròpolis. Són gairebé les 12 de la nit, voltem per Plaka sense cap altre destí que veure, encara que sigui de nit, el Partenon, i al final ho aconseguim, no sense abans haver trobat un restaurant que ens han donat de sopar. Cristina gaudeix d’una daurada al grill com les d’abans, i jo tasto el pop (octopusi) com ho fan per aquí. De fet la cuina mediterrània aquí s’expressa d’una forma total, crec que no han descobert encara les racions minimalistes i les “mamas” i els cuiners grossos i grassos, son els que manen les tendències de la cuina, i la població ho celebra i ho segueix. Pot ser el resultat final, no és tenir a les llistes dels seus restaurants un munt d’estrelles Michelin, potser al final, també es un xic repetitiva, però el que si podem afirmar desprès de lo poc que hem vist, es que el tomàquet fa olor de tomàquet, igual que les olives, el pa i l’ensiam. L’oli mana per tot arreu, i la seva qualitat es molt alta. No s’han perdut, encara, les arrels tradicionals de la cuina i els gustos de sempre.

Aquest mati ens hem llevat, una mica mandrosos malgrat tots els sorolls del món que es concentraven en aquest càmping, incloses les campanes de l’església del costat que no se a quina oració cridava a quarts de 6 del mati, si el jovent encara estaven en fase de borratxera de “Ouzo”, i desprès d’ensenyar el cotxe a uns israelites encuriosits pel que es pot fer amb un tot terreny (és clar que ells ho poden fer i no han de recórrer als seus “amics” alemanys, així i tot ens han demanat la web, son educats), i d’establir conversa amb una parella alemano-asturiana, me’n adono que l’oficina que ens ha de facilitar els bitllets está tancada, bé, estava oberta de 6 a 7,30, horari que entenc que era per tocar allò, ja que el ferry marxa a les 3 de la tarda. En definitiva s’ens ha fumut en l’aire els plans de visitar l’acròpoli, i posem destí ràpid a El Pireu per tal de solucionar l’inconvenient. Efectivament l’oficina estava tancada però hi ha un altre de més moderna que soluciona la qüestió sense cap problema. Resultat, tenim tot a punt però ens sobrem dues hores abans de pujar al ferry, passejada per Pireu, mai una ciutat amb tantes possibilitats havia estat tant desaprofitada. Tanmateix es veu pobre, potser es perquè avui havia un mercat al costat de l’estació, que encara remarcava mes l’aspecte de tot deixat, brut. Discutíem si l’aspecte era més desastrós o no que Palerm. Bé, espero que a la llarga, Europa es noti en aquestes ciutats de llarga historia, que tenen un present difícil.

I ara ja, només ens esperen unes 13 hores de navegació, arribarem a una hora bastant intempestiva, però segur que només serà un esglaó més del nostre viatge. Nota curiosa, ahir cabina 503, avui 5003. Pot ser es el presagi del gran viatge que tenim per davant.